La difícil missió de fer una bona cover

Des que existeix el rock existeixen les versions, de bones i de dolentes (molt dolentes). La diferència actualment és que tenim YouTube i el que abans es quedava entre uns quants amics, ara pot ser motiu d'admiració o odi arreu del món.

Què es necessita per fer una bona cover? És molt difícil de dir, però va més enllà d'una senzilla imitació. S'ha d'aportar la mateix dosi de respecte per l'original com de criteri particular. Com amb tot, és qüestió d'equilibri, però sobretot de no fer el ridícul. Avui deixo unes quantes bones covers que he anat recopilant i que per algun motiu tenen quelcom especial.

'My Hero' (Foo Fighters) per Paramore

El meu amor platònic cap a la Hayley Williams va pujar a nivells estratosfèrics quan vaig sentir aquest sentit homenatge a la meva banda preferida. 'My Hero' és una cançó senzilla, amb una tonada fàcil de memoritzar i una melodia que s'enganxa. En elèctric sona potentíssima però al mateix temps té un transfons melòdic que permet que la seva versió acústica sigui preciosa. Els mateixos Foo Fighters ja varen fer la versió acústica durant la gira de l'In Your Honor o l'Echoes, Silence, Patience & Grace, però Paramore ha aconseguit donar-li una dolçor captivadora. Pujar-la un to respecte l'original fa que la veu de la Hayley s'adapti molt millor, mentre que el so de les guitarres és absolutament brillant.

'Pennyroyal Tea' (Nirvana) per Novosibirsk

Posa la pell de gallina. Tanques els ulls i veus el Kurt. Si ja és prou difícil versionar Nirvana, encara més és fer-ho amb una guitarra acústica al mig del metro de Moscú. Li posa un sentiment i una força que deixen amb la boca oberta.

'Young Man Blues' (The Who) per Foo Fighters

En les últimes gires Foo Fighters han estat fent 3 o 4 versions per a completar els seus directes i aquesta deu ser la millor. És arriscat fer una cover un clàssic del rock com aquest, però han sabut mantenir l'esperit de l'original afegint la potència característica Foo. Molta guitarra i molta emoció posada en cada nota creen la necessària atmosfera de pur rock & roll sobre aquesta cançó.

'Sweet Dreams' (Eurythmics) per Marilyn Manson

No em podia deixar aquesta famosíssima adaptació que va convertir un tema dance  a través del sinistre concepte musical del Marilyn Manson. A part de la inquietant veu, el riff de la guitarra és genial, senzill i atractiu. Pel que fa al videoclip... no comment. És el Marilyn Manson.

'Word Up' (Cameo) per Korn

Li tinc especial estima a aquesta cover perquè em va fer descobrir Korn. En la línia de mr. Manson, varen agafar una cançó d'un gènere que no tenia res a veure i li varen donar ànima heavy. Al final, ha estat una d'aquelles versions que s'ha fet més famosa que l'original, que per cert és molt recomanable si voleu riure una estona (típic funk dels anys 80).

'Arlandria' (Foo Fighters) per Shide

Em permeto la llicència de posar una altra cover de Foo Fighters perquè aquesta la trobo absolutament genial. Són un grup italià que va guanyar un concurs de versions dels Foo. El més impressionant d'aquesta versió és la conversió a una veu femenina d'una cançó que precisament té un to bastant masculí. Això s'aconsegueix la inversió en la prioritat de les melodies, ja que el que canta la veu principal és la veu secundària de l'original. A part, la veu del guitarrista s'assembla molt a la del Dave en alguns moments. Amb tot, és una cover amb essència i estil propi.

'Where Did You Sleep Last Night' (Leadbelly) per Nirvana

Acabo amb la que va ser la clausura del mític concert MTV Unplugged in New York de Nirvana, on varen demostrar que sota tot el soroll de guitarres distorsionades i bateries atronadores tenien un sòlid esperit melòdic. Aquesta cançó de blues va ser reconvertida en un cant de sofriment gràcies als arranjaments amb el violoncel, el canvi de to, el ritme pesant i sobretot la veu del Kurt Cobain, que fa un final absolutament grandiós.