La cultura de l'àlbum

De vegades penso que sóc un tio analògic atrapat en un món digital, estil Hank Moody. Sóc el primer interessat en avançar tecnològicament, però hi ha coses que per molt que les renovis no es poden millorar. El format físic de la música és una d'aquestes coses.

El creixement d'iTunes a partir del 2007 ha estat el cop mortal al ritual de comprar música. Si bé el romanticisme del procés per obtenir un vinil ja s'havia vist pertorbat per la creació del CD el 1979 i la seva popularització cap a la segona meitat dels anys 80. No he viscut aquesta època, però la gent que ho explica ho fa gairebé emocionada. Anar a comprar el vinil, portar-lo sota el braç cap a casa, observar aquella portada en molts casos artística, treure el disc de la funda i posar-lo al tocadiscs. I llavors sortia aquell so tan càlid, imperfecte però entranyable que caracteritza el vinil i que sí he tingut el plaer d'escoltar.

El format més petit d'un CD va fer que el concepte de portada fos molt menys important. De la tendència a la creació conceptual i al dibuix es va passar al fotomuntatge, al detall o als logotips adornats digitalment. La diferència és evident entre el Led Zeppelin IV i el These Days de Bon Jovi:

En qualsevol cas, no vull generalitzar. En els últims anys s'han fet grans portades que s'escapen de la monotonia foto-èpica-dels-components-del-grup (en molts casos prou cutre). En qualsevol cas, l'efecte visual queda molt més neutralitzat per la mida menor del CD. Poso alguns exemples:

Deixant de banda l'aspecte visual, el fet de posar el CD a la disquetera o l'ordinador ja té menys gràcia. I pel que fa al so, és infinitament millor en quant a qualitat, però no té tanta personalitat. Evidentment, si aquest procés de compra el fem per iTunes ja estem fent gairebé una heretgia contra la música. 

Ara bé, la cultura iTunes no només és nociva contra aquest romanticisme de comprar la música en format físic, sinó perquè ens dóna la possibilitat de comprar cançó per cançó. Més pràctic i millor per a la nostra economia, sí. Però els (bons) àlbums són una obra completa, en què les cançons es complementen unes amb les altres. Una cançó escoltada fora d'un àlbum per sentit, context i essència. El somriure de la Gioconda és el millor d'aquesta pintura de Da Vinci, però a que no prescindiríem de veure la resta del quadre? Ve a ser el mateix. 

Per aquest motiu s'ha d'escoltar diverses vegades tot un àlbum sencer. Una vegada fet això, és evident que eliminarem les cançons que no ens agraden de la mateixa manera que les passàvem quan només hi havia CDs, però ja sabem quin és l'hàbitat natural de les cançons que hem elegit. Igualment, potser ens emportarem una sorpresa amb alguna cançó que d'entrada no ens ha cridat l'atenció però a poc a poc l'anem escoltant i s'enganxa. 

És per aquests motius que mai he comprat per iTunes (o similars), ni ho faré mentre sobrevisqui el CD. De fet, molta gent rockera amb qui he parlat té la mateixa actitud. Des del meu punt de vista, la cultura de l'àlbum forma part de la concepció del rock. El bon rock mai ha estat pensat a treure 2 o 3 cançons bones per sortir a la televisió, les ràdios i molt menys les discoteques. El bon rock fa àlbums pensats i creats com a obres senceres.

De veritat, proveu de fer el ritual d'anar a comprar un bon àlbum que fa temps que espereu. Res a veure amb descarregar-lo, com normalment em veig obligat. Ho vaig fer amb el Wasting Light de Foo Fighters i va ser una experiència inigualable. Llevar-se a les 8 del matí per anar a classe. Passar la classe amb certa ansietat per anar a la tenda de discos. Agafar la bici i anar esquivant gent per arribar a Tallers. Entrar a Discos Castelló i veure una columna de CDs gairebé il·luminada celestialment. Escollir el que més bon feeling et dona (tots són iguals, pel que el feeling és important). Comprar-lo. Tornar al pis. Treure el CD i ficar-lo a la disquetera. Aleshores sona la potent intro de 'Bridge Burning'. En aquest instant es produeix el que els americans anomenen eargasm. No us puc transmetre millor la sensació, però almenys us puc deixar aquesta magnífica cançó: