Bons cantants a l'ombra

No estic parlant de grups amb dos cantants, sinó dels que tenen un clar cantant principal, però que en algunes cançons té el suport o la resposta d'algun membre del grup que també canta. En els últims temps m'he emportat  vàries sorpreses descobrint grans veus darrera instrumentistes ja de per sí virtuosos. I és que realment, quan un grup pot comptar amb bones veus, guanya molt melòdicament.

Kevin Skaff (A Day To Remember)

ADTR són un grup que tendeix a sobrecarregar molt les veus. En són exemples 'All I Want' o 'I'm Made Of Wax Larry, What Are You Made Of', a la que el Jeremy McKinnon gairebé s'ofega quan l'ha de cantar en directe. L'altra solució a part de forçar la respiració és comptar amb algú que faci les veus, i en aquest cas l'encarregat és el guitarrista melòdic Kevin Skaff. No té una veu tan característica com el Jeremy, però ofereix un contrast melòdic molt ben lligat.

The Rev (Avenged Sevenfold)

És només un dels exemples possibles, però per a mi el millor. Des del principi de la cançó queda clar la potència i la qualitat de la veu del Matt Shadows al capdavant d'una de les millors bandes dels últims anys. No hi ha discussió. Però quan arribem a la tonada de la cançó sorgeix l'aguda veu de The Rev darrera de l'acumulació de toms i plats que formen la seva bateria. Devastadora i melòdica a la vegada, la seva veu dóna el toc distintiu a aquest himne. Tan distintiu que tres anys després de la seva mort, Avenged Sevenfold encara fan servir la gravació per interpretar-la en directe. En pau descansis, Jimmy Sullivan.

Richie Sambora (Bon Jovi)





Durant la primera part de la cançó, no queda dubte que el Riche Sambora és un grandíssim guitarrista, però a partir del 6:00, s'atraca al micro per a fer la doble veu al Jon i després cantar el seu propi fragment. Posa la pell de gallina. Té una veu molt més pelada, més profunda i menys polida que el Jon, però precisament aquest és l'element clau, ja que la fa més rock.

Dave Grohl (Nirvana)

D'acord, tothom sap que el Dave Grohl canta bé perquè l'ha vist amb els Foo Fighters. Però a principis dels 90 això encara no era reconegut. Quan necessitaven fer les harmonies per als concerts en directe, era el Dave qui les feia assegut a la bateria, tal com es veu al primer vídeo on el Kurt i ell fan un preciós final per 'All Apologies' en acústic. Ara bé, la seva veu també va ser utilitzada per a les gravacions, a fi de fer l'harmonia a la tonada de 'In Bloom', tal com mostra el Butch Vig cap al 1:00 del segon vídeo. Realment sonaven de conya la veu del Kurt i la del Dave juntes. Llàstima que no les tornarem a sentir mai més en directe.

Taylor Hawkins (Foo Fighters)

Un altre bateria que canta bé. Serà algun element genètic, suposo. El Taylor Hawkins canta la seva pròpia cançó amb els Foo Fighters, i no és que sigui una cançó d'aquelles residuals, sinó que des de fa anys la toquen en directe. M'agrada perquè té un aire rock and roll tan difícil de trobar amb les composicions del segle XXI i el tio clava la veu.

En qualsevol cas, per si no quedava clar la potència del Taylor amb un micròfon, poso la versió de 'Rock And Roll' de Led Zeppelin, que varen fer amb el Dave a la bateria, el John Paul Jones al baix i el Jimmy Page a la guitarra. Deixant de banda que és un dels moments més èpics que he vist mai en un concert de rock, s'ha de dir que no és gens fàcil cantar les melodies del Robert Plant. Evidentment no es pot posar al mateix nivell les dues veus, però se'n surt prou bé.

Steve Jocz (Sum 41)

Aquest no és que canti bé, però li posa ganes, així que ho dono per vàlid. El bateria de Sum 41 agafa el micro per cantar aquest himne-paròdia del rock dur i la veritat és que el resultat és... impactant. Amb humor, però la cançoneta és bona realment. Això sí, el videoclip s'ha de veure. 

Grans Cançons Desconegudes (III)

'Everyday Combat' de Lostprophets

Té una de les millors intros que he sentit mai. El break d'entrada de la bateria és absolutament descomunal, amb una contundència desbordant que ens porta a l'inici del riff de guitarra, també genial. Això sí, la guitarra acoplant-se de fons és bàsica, fins que arriba el crit a ple pulmó. Després a l'estrofa el riff que fa el tàndem de greus cap a aguts li dona una dinàmica especial, carregant i descarregant la potència de la cançó per derivar en un pont molt melòdic que acaba en una tonada molt més light. D'altra banda, el més destacable és l'outro amb un canvi de ritme que entra molt suau a partir del final de l'última tonada. D'aquí cap a un final d'aquells de headbanging a sac. Per a mi, juntament amb 'We Still Kill The Old Way', és per a mi la millor cançó de Lostprophets.

Nou àlbum de Lostprophets i nou single de Linkin Park

S'apropa l'estiu, s'apropen els concerts de rock arreu del món i per tant, surten nous àlbums com a bolets. Aquest mes d'Abril les novetats més destacables són el nou àlbum de Lostprophets, i la nova cançó de Linkin Park. Una alegria i una decepció.

Està prou clar que Lostprophets difícilment superaran el seu excel·lent Start Something (2004), però la veritat és que els seus treballs posteriors són molt interessants. Amb tot, s'han mantingut en una mateixa línia, amb identitat, sense que la seva música soni sempre igual. Pel que he pogut escoltar del Weapons (2012), aporten encara més potència a un so que a The Betrayed (2010) ja em va semblar una mica carregat. Quan tingui temps faré una crítica de tot el CD. Per ara us deixo el primer single, molt bo:

Pel que fa a Linkin Park... prefereixo no parlar-ne gaire. De Minutes To Midnight (2008) només es salvaven 'Given Up', 'Bleed It Out' i 'What I've Done', mentre que A Thousand Suns (2010) és música electrònica que pots trobar a qualsevol discoteca. Doncs el nou Living Things (sortirà al Juny) sembla que serà exactament el mateix rollo electrònic, o almenys això és el que dedueixo del nou single 'Burn It Down'. Molt efecte, molta veueta suau del Chester, guitarres inexistents i bateria passada per ordinador. És molt depriment veure com s'ha autodestruït la gran banda d'Hybrid Theory (2000) o Meteora (2003). Alguns li diuen experimentació o renovació musical. Jo li dic perdre l'essència:

La parella perfecta

Fa uns dies vaig criticar l'Axl Rose de tal manera que sembla que sigui el personatge més indesitjable del rock, però no és així. Per desgràcia existeix la Courtney Love, que cada vegada que obre la boca m'agafen ganes de netejar a l'estil Mosso d'Esquadra. Ambdós han estat protagonistes de l'actualitat del rock últimament, i no precisament per motius musicals.

L'Slash sempre tan èpic. A la seva esquena, la resta dels   

Guns N' Roses originals al Rock & Roll Hall Of Fame.

Aquest any el Rock & Roll Hall Of Fame incloïa els Guns N' Roses dins el seu honorari en reconeixement a la seva transcendència en el rock de finals dels 80. Tècnicament l'Axl Rose havia de ser l'encarregat de rebre el premi per ser qui ostenta els drets d'explotació del nom (en conseqüència, l'entitat actual del grup), però també es va convidar l'Slash, el Duff McKagan, l'Steven Adler i l'Izzy Stradlin com a membres originals de la banda. Fins i tot hi va haver rumors sobre tocar alguna cançó tots junts. Evidentment això no va agradar massa a l'excèntric cantant, pel que va decidir no assistir a la cerimònia i va demanar no ser inclòs al Hall Of Fame explicant els seus motius en una llarga carta publicada a Los Angeles Times. Al final, tots els membres originals varen anar a rebre el premi i els Guns N' Roses formen part del gran museu de la història del rock, però no l'Axl Rose. 

Sembla que a la Courtney (esquerra) li ha sortit una filla 

rebel. Tanta sort.

L'altre despropòsit de la setmana l'ha protagonitzat la Courntey Love acusant a Twitter el Dave Grohl d'intentar seduir a la Frances Bean Cobain. Estem parlant d'acusar un tio de 43 anys d'intentar lligar una jove de 19 anys, filla del que fou el seu millor amic. Evidentment, el Dave ha negat tal aberració i la Frances ha declarat (cito textualment) que Twitter hauria de excloure a la seva mare. En el mateix sentit, s'ha defensat afirmant que el Dave Grohl mai l'ha intentat seduir, "ni tan sols de manera platònica". Sembla doncs, que el gen Cobain s'ha imposat al gen Love.

Arribat aquest punt em plantejo: perquè el destí (o el que sigui) no va voler juntar l'Axl Rose amb la Courtney Love? Estan fets l'un per l'altre i amb una mica de sort haguessin entrat en una espiral destructiva que hagués acabat amb els dos. El món del rock seria un lloc millor. Fins i tot m'atreveixo a dir que potser el Kurt seria viu. Sóc d'aquells que sospita que la Courtney va tenir alguna cosa a veure amb el seu "suïcidi". Paranoies meves suposo.

La difícil missió de fer una bona cover

Des que existeix el rock existeixen les versions, de bones i de dolentes (molt dolentes). La diferència actualment és que tenim YouTube i el que abans es quedava entre uns quants amics, ara pot ser motiu d'admiració o odi arreu del món.

Què es necessita per fer una bona cover? És molt difícil de dir, però va més enllà d'una senzilla imitació. S'ha d'aportar la mateix dosi de respecte per l'original com de criteri particular. Com amb tot, és qüestió d'equilibri, però sobretot de no fer el ridícul. Avui deixo unes quantes bones covers que he anat recopilant i que per algun motiu tenen quelcom especial.

'My Hero' (Foo Fighters) per Paramore

El meu amor platònic cap a la Hayley Williams va pujar a nivells estratosfèrics quan vaig sentir aquest sentit homenatge a la meva banda preferida. 'My Hero' és una cançó senzilla, amb una tonada fàcil de memoritzar i una melodia que s'enganxa. En elèctric sona potentíssima però al mateix temps té un transfons melòdic que permet que la seva versió acústica sigui preciosa. Els mateixos Foo Fighters ja varen fer la versió acústica durant la gira de l'In Your Honor o l'Echoes, Silence, Patience & Grace, però Paramore ha aconseguit donar-li una dolçor captivadora. Pujar-la un to respecte l'original fa que la veu de la Hayley s'adapti molt millor, mentre que el so de les guitarres és absolutament brillant.

'Pennyroyal Tea' (Nirvana) per Novosibirsk

Posa la pell de gallina. Tanques els ulls i veus el Kurt. Si ja és prou difícil versionar Nirvana, encara més és fer-ho amb una guitarra acústica al mig del metro de Moscú. Li posa un sentiment i una força que deixen amb la boca oberta.

'Young Man Blues' (The Who) per Foo Fighters

En les últimes gires Foo Fighters han estat fent 3 o 4 versions per a completar els seus directes i aquesta deu ser la millor. És arriscat fer una cover un clàssic del rock com aquest, però han sabut mantenir l'esperit de l'original afegint la potència característica Foo. Molta guitarra i molta emoció posada en cada nota creen la necessària atmosfera de pur rock & roll sobre aquesta cançó.

'Sweet Dreams' (Eurythmics) per Marilyn Manson

No em podia deixar aquesta famosíssima adaptació que va convertir un tema dance  a través del sinistre concepte musical del Marilyn Manson. A part de la inquietant veu, el riff de la guitarra és genial, senzill i atractiu. Pel que fa al videoclip... no comment. És el Marilyn Manson.

'Word Up' (Cameo) per Korn

Li tinc especial estima a aquesta cover perquè em va fer descobrir Korn. En la línia de mr. Manson, varen agafar una cançó d'un gènere que no tenia res a veure i li varen donar ànima heavy. Al final, ha estat una d'aquelles versions que s'ha fet més famosa que l'original, que per cert és molt recomanable si voleu riure una estona (típic funk dels anys 80).

'Arlandria' (Foo Fighters) per Shide

Em permeto la llicència de posar una altra cover de Foo Fighters perquè aquesta la trobo absolutament genial. Són un grup italià que va guanyar un concurs de versions dels Foo. El més impressionant d'aquesta versió és la conversió a una veu femenina d'una cançó que precisament té un to bastant masculí. Això s'aconsegueix la inversió en la prioritat de les melodies, ja que el que canta la veu principal és la veu secundària de l'original. A part, la veu del guitarrista s'assembla molt a la del Dave en alguns moments. Amb tot, és una cover amb essència i estil propi.

'Where Did You Sleep Last Night' (Leadbelly) per Nirvana

Acabo amb la que va ser la clausura del mític concert MTV Unplugged in New York de Nirvana, on varen demostrar que sota tot el soroll de guitarres distorsionades i bateries atronadores tenien un sòlid esperit melòdic. Aquesta cançó de blues va ser reconvertida en un cant de sofriment gràcies als arranjaments amb el violoncel, el canvi de to, el ritme pesant i sobretot la veu del Kurt Cobain, que fa un final absolutament grandiós.

Grans Cançons Desconegudes (II)

'But Honestly' de Foo Fighters

El concepte musical que va desenvolupar Foo Fighters a Echoes, Silence, Patience & Grace (2007) em va xocar molt. Era la perfecta unió entre l'acústic i l'elèctric amb una subtilitat de contrast increïble. 'Let It Die' o 'Come Alive' ja mostren aquest concepte, però la màxima expressió arriba a 'But Honestly', la penúltima cançó de l'àlbum.

La intro és una senzilla guitarra acústica amb la veu, sin colorantes ni conservantes. És determinant que sigui així perquè accentua molt més el canvi al final de la cançó. A mesura que passen els compassos es van afegint elements com una segona acústica o una secció de corda de fons (molt de fons), així com el contracant del Taylor Hawkins a la tonada.

Tot molt melodiós fins al 2:24 més o menys, quan entra ja la primera elèctrica, la bateria fa acte de presència i les acústiques van perdent força. El Dave va repetint la mateixa frase durant tot aquest crescendo que culmina en l'explosió de la bateria i l'impacte d'un impressionant riff de la guitarra de mr. Shifflet cap al 3:10. Realment, el riff és molt senzill, però precisament això li dona una contundència enorme.

L'esgarrada veu made in Grohl dóna una intensitat final que fa més emotiu el missatge que transmet la cançó per la música, però també per una preciosa lletra.

Green Day prepara una trilogia d'àlbums que sortirà a finals d'any

Ja era hora. Després d'un llarguíssim tour pel 21st Century Breakdown i la gira amb el musical American Idiot, Green Day anuncien material nou en un comunicat de premsa oficial a la seva web. Segons aquest, actualment es troben en procés de gravació de tres àlbums que sortiran el 25 de Setembre del 2012, el 13 de Novembre de 2012 i el 15 de Gener del 2013 respectivament. Es titularan ¡Uno!, ¡Dos! i ¡Tré! (pel bateria Tré Cool) i formaran una trilogia amb caràcter unitari. Comercialment està molt ben muntat, tot sigui dit.

Hauran estat 3 anys d'espera des que va sortir el 21st Century Breakdown el 2009, més o menys dins el ritme de producció habitual de Green Day. De fet, els fans poden estar satisfets sabent que el precedent anterior era un lapse de 5 anys entre l'American Idiot (2004) i el 21st Century Breakdown. A més, l'espera s'ha fet més curta amb la publicació d'Awesome As Fuck el Març de l'any passat, un CD amb els millors directes del tour 2009-2010, on es va incloure material nou, com 'Cigarettes & Valentines':

Hi ha hagut moltes crítiques a Green Day per haver passat en els últims temps cap a fórmules més de rock estàndard o fins i tot comercial, deixant una mica de banda l'essència de punk. Si bé és cert que 'Wake Me Up When September Ends' o '¿Viva La Gloria? (Little Girl)' tenen ben poc de punk, 'Cigarettes & Valentines' recupera lleugerament aquell so que es podia sentir al Dookie, per exemple. No sabem si aquesta serà la referència (una espècie de flashback cap al so Green Day original) i ni tan sols si aquesta cançó estarà en algun dels tres nous àlbums. Haurem d'esperar per a saber més coses al respecte.

En qualsevol cas, el Billie Joe ha afirmat que estan "en el moment més prolífic i creatiu" de la seva carrera i que "les cançons segueixen venint". Són bones notícies, que d'entrada venen acompanyades de les primeres dates confirmades del nou tour:

AGOST

Dia 18:  Tokyo, Japan Summer Sonic 2012

Dia 19:  Osaka, Japan Summer Sonic 2012

Dia 26:  Paris, France Rock en Seine 2012

SETEMBRE

Dia 1:  Konstanz, Germany Rock am See 2012

Dia 2: Bologna, Italy I-Day Festival 2012

(Guns N') Roses a Palma el 22 de Juliol

Se'm fa estrany veure Palma a un tour d'un gran grup. O almenys d'un que ho va ser en algun moment de la seva història. Ja és oficial: l'Axl Rose i la seva banda de mamarratxos tocaran a l'estadi de Son Moix el 22 de Juliol. Per fi una banda de rock internacional tocarà a les Balears, que per desgràcia són un territori més donat als concerts de pop i altres gèneres dubtosament musicals. Ara bé, Guns N' Roses no són pròpiament Guns N' Roses des que l'Slash i la resta de components van decidir abandonar el projecte. Al final s'han quedat només en Roses.

Les entrades van des dels 45 euros a pista als 175 de la zona VIP. Normalment consideraria que és un bon preu per un rock d'estadi, però en aquest cas considero que és extremadament car. El que hi haurà no és Bon Jovi, U2 o Bruce Springsteen donant-ho tot, sinó que ens trobarem amb un cantant egòlatra que ha contractat una sèrie de mercenaris del rock per a que li facin la feina bruta. No tenen essència, no tenen estil, no tenen amor propi. És molt trist veure la destrucció d'un himne com 'Welcome To The Jungle' perpetrada en les últimes gires de l'Axl Rose:

Hi ha coses que haurien d'estar penades per la llei i no ho estan. Les pintes de l'Axl Rose (o el que queda d'ell) no tenen nom, ben igual que les seves desafinades. I al 2:52 ja tenim la cúspide de la ridiculesa. Què fot amb el casc d'stormtrooper? Una cosa és fer show i l'altre és ser un pallasso sense dignitat, que a sobre destrueix violentament un dels millors solos mai composats. A part, veure tanta gent sobre l'escenari em fa pensar en un acudit estil "quants guitarristes fan falta per a carregar-se una gran cançó de rock"? Sort que era el Rock In Rio i mig món estava veient aquest concert, que si arriba ser un concert menor...

En fi, que si voleu pagar 45 euros per veure un cúmul de despropòsits musicals, allà vosaltres. En tot cas, hi ha raons per anar-hi, sí. És un final de gira i normalment els (bons) grups donen tot el que els queda d'energies per a fer un bon final. D'altra banda, si l'únic que voleu és anar a escoltar alguna cosa semblant a les grans cançons dels Guns N' Roses en companyia de milers de persones suades per sentir l'emoció i l'essència rock, és una bona opció. Però no espereu ni una gran interpretació ni una qualitat de so espectacular. Personalment, prefereixo emocionar-me escoltant les cançons originals o amb concerts de YouTube, que almenys és gratis:

Finalment, als que penseu anar-hi vull advertir-vos que haureu de sentir les noves cançons del Chinese Democracy. Unes cançons que són tan artificials que en directe sonen fatal. Heus aquí l'exemple més clar. Una intro molt èpica, un riff potent i tot la pesca, però al final tot queda en no res:

Insisteixo, de Guns N' Roses només els queda el nom. Al final, el 22 de Juliol a Son Moix actuarà Axl Rose en solitari. En aquesta condició és important doncs tenir en compte l'estat de la veu del gran protagonista, que no està ni de lluny en el seu millor estat. Al Chinese Democracy em va cridar l'atenció la balada 'This I Love', que tenia cert aire a Guns N' Roses originals. Realment és una bona cançó, però en directe queda totalment desvirtuada per la pobre interpretació de l'Axl (i perquè a la versió d'estudi han ficat AutoTune a sac):

Perdoneu, però això ho sé fer jo borratxo a un karaoke. Evidentment, cadascú farà el que voldrà amb el concert de l'Axl Rose a Mallorca, però a mi dubto que m'hi arrosseguin. M'agrada invertir bé els meus diners.

La cultura de l'àlbum

De vegades penso que sóc un tio analògic atrapat en un món digital, estil Hank Moody. Sóc el primer interessat en avançar tecnològicament, però hi ha coses que per molt que les renovis no es poden millorar. El format físic de la música és una d'aquestes coses.

El creixement d'iTunes a partir del 2007 ha estat el cop mortal al ritual de comprar música. Si bé el romanticisme del procés per obtenir un vinil ja s'havia vist pertorbat per la creació del CD el 1979 i la seva popularització cap a la segona meitat dels anys 80. No he viscut aquesta època, però la gent que ho explica ho fa gairebé emocionada. Anar a comprar el vinil, portar-lo sota el braç cap a casa, observar aquella portada en molts casos artística, treure el disc de la funda i posar-lo al tocadiscs. I llavors sortia aquell so tan càlid, imperfecte però entranyable que caracteritza el vinil i que sí he tingut el plaer d'escoltar.

El format més petit d'un CD va fer que el concepte de portada fos molt menys important. De la tendència a la creació conceptual i al dibuix es va passar al fotomuntatge, al detall o als logotips adornats digitalment. La diferència és evident entre el Led Zeppelin IV i el These Days de Bon Jovi:

En qualsevol cas, no vull generalitzar. En els últims anys s'han fet grans portades que s'escapen de la monotonia foto-èpica-dels-components-del-grup (en molts casos prou cutre). En qualsevol cas, l'efecte visual queda molt més neutralitzat per la mida menor del CD. Poso alguns exemples:

Deixant de banda l'aspecte visual, el fet de posar el CD a la disquetera o l'ordinador ja té menys gràcia. I pel que fa al so, és infinitament millor en quant a qualitat, però no té tanta personalitat. Evidentment, si aquest procés de compra el fem per iTunes ja estem fent gairebé una heretgia contra la música. 

Ara bé, la cultura iTunes no només és nociva contra aquest romanticisme de comprar la música en format físic, sinó perquè ens dóna la possibilitat de comprar cançó per cançó. Més pràctic i millor per a la nostra economia, sí. Però els (bons) àlbums són una obra completa, en què les cançons es complementen unes amb les altres. Una cançó escoltada fora d'un àlbum per sentit, context i essència. El somriure de la Gioconda és el millor d'aquesta pintura de Da Vinci, però a que no prescindiríem de veure la resta del quadre? Ve a ser el mateix. 

Per aquest motiu s'ha d'escoltar diverses vegades tot un àlbum sencer. Una vegada fet això, és evident que eliminarem les cançons que no ens agraden de la mateixa manera que les passàvem quan només hi havia CDs, però ja sabem quin és l'hàbitat natural de les cançons que hem elegit. Igualment, potser ens emportarem una sorpresa amb alguna cançó que d'entrada no ens ha cridat l'atenció però a poc a poc l'anem escoltant i s'enganxa. 

És per aquests motius que mai he comprat per iTunes (o similars), ni ho faré mentre sobrevisqui el CD. De fet, molta gent rockera amb qui he parlat té la mateixa actitud. Des del meu punt de vista, la cultura de l'àlbum forma part de la concepció del rock. El bon rock mai ha estat pensat a treure 2 o 3 cançons bones per sortir a la televisió, les ràdios i molt menys les discoteques. El bon rock fa àlbums pensats i creats com a obres senceres.

De veritat, proveu de fer el ritual d'anar a comprar un bon àlbum que fa temps que espereu. Res a veure amb descarregar-lo, com normalment em veig obligat. Ho vaig fer amb el Wasting Light de Foo Fighters i va ser una experiència inigualable. Llevar-se a les 8 del matí per anar a classe. Passar la classe amb certa ansietat per anar a la tenda de discos. Agafar la bici i anar esquivant gent per arribar a Tallers. Entrar a Discos Castelló i veure una columna de CDs gairebé il·luminada celestialment. Escollir el que més bon feeling et dona (tots són iguals, pel que el feeling és important). Comprar-lo. Tornar al pis. Treure el CD i ficar-lo a la disquetera. Aleshores sona la potent intro de 'Bridge Burning'. En aquest instant es produeix el que els americans anomenen eargasm. No us puc transmetre millor la sensació, però almenys us puc deixar aquesta magnífica cançó:

Grans Cançons Desconegudes (I)

No totes les bones cançons surten a la ràdio ni tenen un videoclip impressionant. Com a molt algunes varen ser tocades en directe, però amb el temps han quedat fora dels tracklists per a deixar lloc a èxits recents. Amb aquesta secció vull donar a conèixer alguns dels temes que ningú coneix però que considero que són realment bons.

'I Could Make A Living Out Of Loving You' de Bon Jovi

Sempre he pensat que el Crush (2000) de Bon Jovi va marcar un abans i un després en el concepte de rock comercial. És un àlbum de rock, però tot molt més suavitzat. Les cançons són molt bones, però es nota l'efecte 2000: Tot més sintètic. Vas escoltant i tens aquesta sensació, fins que arribes al final del CD. 'I Could Make a Living Out Of Loving You' serveix de magnífic epíleg no només per al Crush, sinó per a tota una època. Bon Jovi havia estat una referència del rock and roll durant els 90 i ara decidia adaptar-se als nous temps, però no sense deixar una última cançó a l'estil dels 90. El que em fa més ràbia de tot és que sigui un bonus track, quan és de les millors cançons de l'àlbum.

La guitarra de la intro amb la bateria senzilla i contundent marcant amb el cencerro és rock en estat pur. Fins i tot la veu pelada del Jon capta aquesta essència. Destaco aquest element de la veu perquè actualment ha deixat de fer-ho fer tenir un timbre més polit, que mi particularment no m'agrada. En el mateix sentit, la guitarra aguda a la seva bola, amb melodies gairebé aleatòries o una sola nota... és una característica tan dels 90. Igual que el bridge del 2:32, on han mesclat el so per a que les veus greus destaquin i donin cos. Considero que té aquella mescla de cançó èpica amb energia positiva que gairebé és ballable.

I jo em demano (And I wonder...), perquè s'ha perdut aquesta ànima rock? 

Jet posen fi a la seva carrera

Tenia pensat un altre post per inaugurar el blog, però donades les circumstàncies em veig obligat a parlar d'una notícia trista: Jet ho deixen. O almenys anuncien una "discontinuation as a group". La banda que em va fer creure que es podia fer rock & roll al segle XXI amb aquell deliciós Get Born (2003) deixa de tocar. Alguns només els recordaran per l''Are You Gonna Be My Girl' que els va fer sonar a les ràdios d'arreu del món, però la grandesa d'aquests australians va molt més enllà d'una simple cançó.

El motiu és el més comú en una separació d'un grup de rock. En un comunicat al seu lloc web expressen que després de moltes gires i moltes cançons composades han pensat que és hora de deixar-ho estar. De fet, portaven bastant temps sense anar de gira ni treure res nou, però sempre penses que senzillament estan fent un break per tornar amb idees renovades. 

És la fi a 11 anys de carrera i tres grandíssims CDs que tinc en un lloc privilegiat a la meva estanteria. Get Born és probablement un dels millor àlbums debut de la història. Una obra completa, compensada, amb energia i sobretot amb ànima. L'impacte va ser grandiós. Era com tornar a sentir algunes de les millors coses d'Oasis, AC/DC o The Beatles. Per desgràcia, aquesta ha estat la seva gran quimera. Com moltes altres grans bandes (Guns N' Roses amb el seu Appetite For Destruction), mai varen poder aconseguir el nivell de Get Born en els seus treballs posteriors i això és realment frustrant per a un músic. 

Shine On (2006) va estar molt condicionat per la mort del pare del Nic i el Chris Cester, deixant un regust a obituari. Tot i això, hi ha cançons realment bones com 'Holiday', 'Put Your Money Where Your Mouth Is' o 'Rip It Up' que comercialment no varen tenir èxit. Amb tot, era d'esperar un segon àlbum inferior al primer, pel que l'esperança es dipositava en un tercer àlbum. Aquest va ser Shaka Rock (2009) en el que varen optar per experimentar. El so de les guitarres és diferent, el baix té més protagonisme, introdueixen nous elements de vegades difícilment identificables... però no era tan gran com el Get Born. I aquest ha estat l'últim que ens ha quedat d'ells. En qualsevol cas vull deixar clar que Shine On i Shaka Rock són dos CDs enormes, però la comparació amb el seu antecessor els ha fet semblar pitjors. 

En fi, res dura per sempre i quan la font de la creativitat s'esgota poca cosa es pot fer. A part, no serien els primers que ho deixen i al cap d'anys tornen amb noves cançons brutals. Posem per exemple Bon Jovi, que el 1996 semblava haver acabat la seva vida musical amb These Days, però el 2000 va sacsejar el món amb el seu Crush. El temps ho dirà, però mentrestant el Nic Cester i el Mark Wilson tenen un nou projecte anomenat DamnDogs. Estarem atents.

Deixo algunes de les meves cançons preferides excloent 'Are You Gonna Be My Girl' (Too mainstreem).En altres paraules, penjo el millor del seu llegat musical: